És molt probable que ja hagis visitat, o almenys sentit a parlar, d’alguna de les impressionants obres arquitectòniques de l’arquitecte català Antoni Gaudí. També és possible que sàpigues que va morir el 1926 i que el 2026 ha estat declarat oficialment “Any Gaudí” pel Govern de Catalunya, per commemorar el centenari de la seva mort. Barcelona, per la seva banda, ha estat nomenada Capital Mundial de l’Arquitectura 2026 per la UNESCO juntament amb la Unió Internacional d’Arquitectes, la qual celebrarà el seu Congrés Mundial a la ciutat aquest estiu.
El programa oficial, descrit com “un calendari ple d’art i arquitectura”, promet una celebració extraordinària. Però aquests homenatges també ens inviten a redescobrir Gaudí, no només com a arquitecte, sinó com a persona. Quan entres en el seu món, es fa clar que el que Gaudí ofereix va molt més enllà d’edificis admirables i de bellesa artística. Una primera mirada a la seva vida revela intuïcions que connecten profundament amb les organitzacions d’avui: en la gestió, la innovació i la manera com les persones es comporten i treballen plegades. També va deixar reflexions sobre la sostenibilitat i l’espiritualitat, tot i que aquí no les desenvoluparé.
Així doncs, voldria cridar la teva atenció sobre set dimensions de la vida i l’obra de Gaudí que, malgrat no ser del tot desconegudes, sovint resten poc destacades i poden aportar perspectives valuoses.
1. La malaltia infantil de Gaudí va modelar la seva manera de veure el món
Quan tot just tenia sis anys, Gaudí patia atacs de febre reumàtica que li causarien dolors recurrents al llarg de la vida. Aquesta condició sovint li impedia jugar amb altres infants i fomentava, en canvi, la seva capacitat d’observació, especialment de la natura (els “camps de Tarragona”). Més endavant, aquesta fragilitat es convertiria en la seva gran fortalesa. Mentre dirigia les obres de la Sagrada Família, fins i tot quan el projecte acumulava deutes i greus dificultats, continuava treballant amb optimisme en solucions tècniques originals. Gaudí deia sovint que “l’adversitat no hauria de servir mai d’excusa per no fer el que cal”. Sense aquesta resiliència, no podem entendre el seu llegat.
2. Un estudiant molt normal, amb un talent excepcional
Durant l’adolescència, Gaudí va cursar el batxillerat al Col·legi dels Escolapis de Reus. Lluny de qualsevol estereotip de geni, hi trobem un jove normalíssim: moltes assignatures suspeses, algunes bones notes i molts aprovats justos. Només en una matèria va destacar realment amb un “Excel·lent”: la geometria. Això t’ajuda a entendre que, a la vida, sovint només necessites l’oportunitat de dedicar-te al que realment te sentit. No cal ser excel·lent en tot. Aquesta lliçó senzilla val tant per a les persones com per a les organitzacions.
3. Gaudí creia que la feina amb sentit no es mou per la recompensa material
Aquesta recerca del sentit es reflectia en un dels seus principis fonamentals: segons Gaudí, “les coses que realment valen la pena no es fan pensant en la compensació material”. Això pot sonar gairebé herètic en el context d’una escola de negocis. Però Gaudí tenia molt clars els valors ignasians de la “feina ben feta” i de “l’esforç continu”. Una de les idees més interessants que ens va deixar és la de la “repetició intel·ligent”: un principi de treball basat en el perfeccionament constant del seu esforç en la cerca de l’excel·lència. (Per posar-ne un exemple, diversos autors suggereixen que Gaudí podria haver modificat la façana del Palau Güell fins a 25 vegades). Per a ell, “tothom s’equivoca, però s’equivoquen menys aquells que poden repetir el seu esforç de manera sistemàtica”. La lliçó és clara: treballa primer per transformar el món, i la recompensa arribarà després.
4. Gaudí entenia que les organitzacions es mouen tant per l’emoció com per la raó
Gaudí també va treballar en projectes socials, com el complex industrial, amb fàbrica i annexos, de La Obrera Mataronense. Ja en aquest projecte, va comprendre que les organitzacions sovint es mouen per l’emoció. De fet, per a ell, fins i tot en la relació entre dues persones, el sentiment és predominant. Defensava que cal un equilibri entre emoció i reflexió, natural en les persones i igualment necessari en les organitzacions. Des d’una posició de respecte, afirmava: “Ningú no és inútil, i qui mana ha de conèixer les possibilitats del servidor”. Aquesta visió de lideratge i responsabilitat també ens convida a reflexionar sobre el paper de les emocions en les organitzacions.
5. La innovació de Gaudí estava arrelada en l’origen
Potser en cap altre àmbit Gaudí és tan celebrat com en el de la innovació. No és exagerat dir que les solucions tècniques que va desenvolupar en òptica, acústica, materials de construcció, elements arquitectònics, ventilació i altres camps han estat considerades revolucionàries. Tanmateix, per a ell la seva obra era (r)evolucionària: la innovació no es podia entendre sense originalitat, i “la veritable originalitat és tornar a l’origen”. Criticava aquells que volien ser originals només per ser-ho, i afirmava que “la seguretat de les coses sense arrels és efímera”.
La lliçó per a tu és pensar què significa ser original en la teva pròpia vida. Potser “ser original” vol dir trobar el teu lloc al món reinventant els teus orígens.
6. Gaudí sabia que inspirar els altres era part de la seva responsabilitat
La imatge d’una persona immersa durant més de 40 anys en la recerca de solucions tècniques, especialment a la Sagrada Família, podria semblar incompatible amb algú preocupat per com les seves idees podien motivar i inspirar. Però és exactament el contrari. Gaudí entenia que part de la seva feina era inspirar les generacions futures amb el seu somni. Explicava que “no hauria estat possible començar per la façana de la Passió, que representa la tristesa, la por i el dolor, perquè no hauria atret la gent”. Per això va proposar començar per la façana del Naixement, “perquè amb ella comença tot, desvetllant totes les esperances i tota la simpatia”. Per la mateixa raó, no volia construir primer les zones horitzontals, sinó completar la primera zona vertical, la primera façana acabada, per crear el somni i l’emoció necessaris per assegurar la continuïtat del projecte. De manera semblant, nosaltres també podem aprendre de Gaudí com acabar parts inspiradores de la nostra feina pot generar nous impulsos de futur.
7. La mort de Gaudí va revelar el prejudici de l’aporofòbia
El 7 de juny de 1926, Gaudí va sortir de la Sagrada Família caminant, va travessar el passeig de Sant Joan i, en arribar a la Gran Via a l’altura del carrer Bailèn, va ser atropellat per un tramvia. Confós pels vianants amb un captaire, a causa de la roba vella i bruta que duia, va quedar abandonat durant una estona i alguns taxistes es van negar a ajudar-lo. Tot i que l’ambulància tenia instruccions per portar-lo a l’Hospital Clínic, el van dur a l’Hospital de la Santa Creu (“l’hospital dels pobres”), on va ser ignorat fins a l’endemà, quan els seus amics el van identificar. La pobresa voluntària a la qual Gaudí s’havia entregat en els darrers anys, mentre treballava a la Sagrada Família, va ser castigada per l’aporofòbia.
En particular, el projecte de la Sagrada Família mostra que Gaudí era un gegant, no només pel que va construir, sinó pel que sabia que mai no podria veure acabat. La seva grandesa residia en entendre com és de petita la humanitat davant la complexitat de la vida i la natura, i en mantenir viva una visió monumental fins i tot quan les circumstàncies del moment, incloses dificultats econòmiques, apuntaven el contrari. Honorar Gaudí i la Sagrada Família, doncs, és molt més que retre homenatge a un gran fill d’aquesta terra: és celebrar una fita civilitzatòria que ha inspirat i unit generacions, i que encarna la força, la convicció i la grandesa d’un poble del qual tothom té molt a aprendre.
Dr. Flavio Comim – Degà d’IQS School of Management i Catedràtic a la Universitat Ramon Llull