L’experiència ens demostra que quan treballem junts aconseguim bons resultats i els beneficis van més enllà de les fites assolides en cada projecte conjunt.
“Està quasi tot per fer, sempre està quasi tot per fer, cada segon surt un nou tren”. Professor Dr. J.J. Bonet
 |
Fa uns dies vaig recuperar un article del Dr. Juan-Julio Bonet Sugrañes, publicat a la revista Afinidad l’any 1985 sota el títol “Las (malas) relaciones Universidad-Industria” en el qual feia una avaluació de les dificultats que en aquell moment existien entre aquests dos mons, arribant a la conclusió de que la solució passava per la modificació de les actituds mentals d’ambdues parts. Què ha canviat en aquests més de trenta anys?
El Dr. Bonet va ser professor d’IQS entre els anys 1965 i 1986, destacant no només per la seva qualitat docent en l’àmbit de la química orgànica, els productes naturals i la fotoquímica, sinó també com a investigador, consolidant un potent grup de recerca en el Laboratori d’Esteroides. A més, seguint la manera de fer d’IQS, va establir forts vincles amb l’entorn industrial per a la realització de projectes de recerca conjunts. En aquest sentit, cal recordar que va ser precisament l’any 1985 quan IQS va crear la societat Promotora de Enlace Industria Universidad S.A. per gestionar els serveis que els professors d’IQS oferien a la industria. Per tant, podem constatar que en aquells anys, ja existia una certa trajectòria en la col·laboració d’IQS amb les empreses del seu voltant.
En aquest interessant article, el Dr. Bonet descriu quatre nivells de cooperació entre la universitat i l’empresa: la formació de personal, la transferència de tecnologia, la realització de projectes en comú i l’intercanvi d’experiències. Per a cada un d’ells analitza els interessos de cada part i identifica les barreres que fan difícil la relació.
Aprofitant aquest espai de la nostra Newsletter, deixeu-me que em centri només en la transferència de tecnologia i us proposi uns elements de reflexió.
L’autor identifica dues formes de transferir la tecnologia que es genera a la universitat i s’enfoca cap a la indústria. En primer lloc, la forma que ell anomena “tradicional”, i que es basa en la protecció de la tecnologia mitjanant la patent i la posterior transferència a l’empresa mitjançant la llicència. La segona modalitat, la defineix com a “recent i original”, i es basa en el finançament, desenvolupament i eventual comercialització de la recerca mitjançant la creació d’organitzacions que transfereixin la tecnologia. Això és el que ara coneixem com spin-off universitàries. En tots dos casos, el Dr. Bonet fa referència a tendències en creixement en aquells anys, especialment als EUA i en altres països avançats.
El Dr. Bonet, explica que els articles publicats en revistes científiques de l’època posen sobre la taula diversos problemes i conflictes dins de les universitats, alguns d’ells de caràcter ètic. És que un professor universitari ha de dedicar-se de forma única i exclusiva a la docència i a la recerca? És que està mal vist que un grup de recerca o un professor pugui col·laborar amb la indústria i a canvi rebre una compensació econòmica per a disposar de més recursos que impulsin la seva activitat de recerca? És que es pot considerar que d’aquesta manera la indústria està “comprant” als docents i forçant que la recerca s’orienti a fins que no són els propis de la universitat? A diferència de les inquietuds d’aquests països més avançats, en aquell moment, a Espanya ni tan sols es plantejaven (per desgràcia!) aquests tipus de qüestions. Ell mateix es preguntava si realment hi havia interès en transferir.
La reflexió a la qual convidava l’article s’enfocava a les actituds mentals tant de l’entorn acadèmic com del món industrial: recels, manca de confiança, llenguatges diferents, objectius antagònics…
Al finalitzar l’article ens diu que el que cal és audàcia i imaginació. Audàcia per a reconèixer els nostres prejudicis. Imaginació perquè l’èxit empresarial té molt a veure amb la visió del mercat però que el més important són les idees. Les empreses i les universitats del nostre país tenen molt que aportar en aquest terreny, sense complexos davant de ningú.
Després de llegir l’article, el meu pensament és contradictori. Quantes coses han canviat en aquests trenta anys! Per exemple, l’acceptació social de que una de les funcions de la universitat és generar coneixement que retorni a la societat en forma de nous productes, processos i tecnologies que millorin la qualitat de vida, la salut i el benestar, però també l’entorn ambiental i la conservació del nostre planeta. També ha canviat el rol de l’administració pública, impulsant la innovació tecnològica i al col·laboració entre l’empresa i la universitat. Per últim, la professionalització de les estructures universitàries que han facilitat aquesta relació entre els dos mons.
Però per altra banda, tinc la sensació que seguim en el mateix punt de partida. Encara tenim molt a fer per a trobar el punt en el que els interessos i objectius d’ambdues parts conflueixen. Totes les visions són vàlides, pròpies i essencials en cada entorn, però no podem progressar d’esquena en dos esferes diferents. L’experiència ens demostra que quan treballem junts aconseguim bons resultats i els beneficis van més enllà de les fites assolides en cada projecte conjunt.
L’any 1985, el Dr. Bonet deia “Està quasi tot per fer, sempre està quasi tot per fer, cada segon surt un nou tren.”