Podem exposar als investigadors, al personal de desenvolupament, de producció i al públic en general a uns riscos que simplement desconeixem: els dels nanomaterials de síntesi?
Barcelona, 18 de maig de 2010.- Podem exposar als investigadors, al personal de desenvolupament, de producció i al públic en general a uns riscos que simplement desconeixem: els dels nanomaterials de síntesi?
Avui s’han reunit a l’IQS el Dr. Julià Sempere, coordinador general de NanoSost i director del departament d’Enginyeria Química de l’IQS, el Dr. Jesús Santamaría, professor catedràtic i membre del Grup de Nanopartícules i Interfícies (NFP-INA) de la Universitat de Saragossa i editor de la secció Materials Synthesis and Processing de la revista Chemical Engineering Journal, el Dr. Eduard Serra, professor associat al departament d’Enginyeria Química de l’IQS, el Dr. Miquel Borràs, director del Centre de Recerca en Toxicologia (CERETOX); David Amantia, departament d’R D i de Leitat Technological Center; Fernando Martín, Swiss Institute of Safety and Security, el Dr. Francisco Balas, departament d’Enginyeria Química i Tecnologies Mediambientals de l’Instituto de Nanociencia de Aragón, i Celina Vaquero, equip de Seguretat Industrial de la Fundació LEIA, CDT, per presentar els resultats del projecte NanoSost, cap a una nanotecnologia sostenible, responsable i segura.
NanoSost ha estat un projecte que -liderat per l’IQS, membre fundador de la Universitat Ramon Llull- ha intentat donar resposta a aquesta pregunta a nivell espanyol. Els reptes eren enormes i així ho va comprendre el MICINN -Ministeri de Ciència i Innovació- quan fa dos anys va decidir concedir a aquest projecte una subvenció única dins del programa de Projectes Singulars i Estratègics.
Al llarg de l’any i mig efectiu en qué el projecte ha estat actiu, els investigadors han treballat colze a colze amb les empreses implicades. Una d’elles, Flubetech, una empresa spin-off de l’IQS que és de les poques capaces de sintetitzar quilos de nanomaterials cada dia. Altres avaluen l’aplicació de nanomaterials en els seus productes o l’eficàcia dels sistemes de protecció que produeixen.
S’han establert les bases per definir nanomaterials de referència i per avaluar el risc químic i biològic dels nanomaterials més comuns, com els de plata, or, ferro, nitrur i carbur de titani, nanotubs de carboni, sílice, alúmina, etc. Els resultats són espectaculars. Només per citar-ne alguns exemples, les nanopartícules de plata catalitzen reaccions conegudes, però a penes perceptibles amb mides de partícules més grans; les derivades del titani reaccionen amb el nitrogen o cremen a temperatures anòmalament baixes; o altres alteren significativament la resistència al foc de materials compostos.
S’han assajat les encara incipients tècniques que hauran de servir per detectar i quantificar els nanomaterials en l’aire i en el lloc de treball, un problema encara no completament resolt. A tal fi, s’han hagut de desenvolupar tècniques de simulació experimental i numèrica de la dispersió de nanomaterials en l’aire. S’han estudiat nous materials barrera basats en nanofibres de polímer per a la protecció dels treballadors i s’ha avaluat l’eficàcia de sistemes de protecció col·lectiva, com campanes de confinament. S’han començat a utilitzar els mateixos conceptes que utilitza la bioinformàtica per estructurar el coneixement de les propietats dels nanomaterials. Finalment, s’han establert les bases d’unes bones pràctiques per a la manipulació de nanomaterials i d’un sistema de gestió del risc.
En conjunt, ha estat un treball que ha superat amb escreix els objectius del seu primer any i mig, i només era la meitat del projecte. Ara estan assentades les bases experimentals, els equips posats a punt, el personal format i molts resultats pràcticament llestos per ser publicats o patentats.
Malauradament, les estratègies de finançament del Govern han canviat. Els Projectes Singulars i Estratègics desapareixen, i no podran ser renovats per a nous períodes anuals. Són substituïts per altres tipus de projectes, més orientats a un èxit comercial a curt o mitjà termini. Difícilment NanoSost podrà continuar com un projecte únic, fet que li resta el valor social que l’entorn multidisciplinari li proporciona. Així, difícilment els investigadors de NanoSost podrem donar una resposta clara a la pregunta que encapçala aquestes línies.
La Plataforma Tecnològica Espanyola de Seguretat Industrial (PESI) va donar suport NanoSost des que va ser plantejat com a projecte. Ara s’ha ofert a acollir els membres del consorci de NanoSost perquè puguin continuar l’intercanvi d’informació en un espai de debat en què conflueixen empreses, agents de recerca i diverses administracions públiques. L’objectiu és la formulació de nous projectes molt focalitzats a curt termini i un gran impacte per al proper any, que permetin continuar la investigació iniciada i donar resposta als reptes que es va plantejar NanoSost.
El consorci de NanoSost està format per l’IQS, AENOR, Centre de Recerca en Toxicologia (CERETOX), Cidemco, Centre Internacional de Mètodes Numèrics en l’Enginyeria (CIMNE), Datapixel, Endor Nanotechnologies, Estambril, Flubetech, INASMET, INA, Innovalia, Instituto de Salud Carlos III, Fundació Leia CDT, Leitat, Mondragon Goi Eskola Politeknikoa (GEP), Solutex, Swissi, Tuboplast CTL, Unimetrik, i Universitat de Saragossa, i tenen sol·licituds d’adhesió de Grup Sallén Tech, Centre Tecnològic Lurederra, i Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa en Bioenginyeria, Biomaterials i Nanomedicina (CIBER BBN).