Missatge del Pare General a la Companyia de Jesús sobre la mort del Papa Francesc

El Papa Francesc, primer Papa jesuïta, va morir el Dilluns de Pasqua, 21 d’abril de 2025. El Pare General Arturo Sosa convida a pregar pel descans de l’ànima del Papa Francesc i envia una carta a tota la Companyia de Jesús.

Estimats germans:

La Companyia de Jesús comparteix el dolor de tot el poble de Déu, reunit en l’Església, juntament amb moltes altres persones de bona voluntat, per la fi de la vida terrenal del Papa Francesc. Ho fa profundament commoguda i amb la serenitat que neix de l’esperança ferma en la resurrecció, per la qual el Senyor Jesús ens va obrir la porta a la plena participació en la Vida de Déu.

Sentim dolor per la desaparició de qui va ser posat al servei de l’Església Universal exercint el ministeri petrí durant més de 12 anys. Alhora, sentim la partida del nostre estimat germà en aquesta mínima Companyia de Jesús, Jorge Mario Bergoglio. En ella hem compartit el mateix carisma espiritual i un mateix estil de seguiment del Nostre Senyor Jesucrist.

Enmig del desconcert per la seva partida, brolla espontàniament dels nostres cors un profund sentiment d’agraïment a Déu Pare, ric en misericòrdia, per tant de bé rebut a través del servei d’una vida sencera i per la manera com el Papa Francesc va saber guiar l’Església durant el seu pontificat, en comunió i continuïtat amb els seus predecessors en l’esforç per posar en pràctica l’esperit i les orientacions del Concili Ecumènic Vaticà II.

El Papa Francesc va mantenir una mirada atenta a tot el que succeïa al món per oferir una paraula d’esperança a tothom. Les seves extraordinàries encícliques Laudato Si’ i Fratelli tutti revelen no només una anàlisi lúcida de la situació de la humanitat, sinó que, a la llum de l’evangeli, ofereixen vies per a la superació de les causes de tanta injustícia i per promoure la reconciliació. Per al Papa Francesc, el diàleg entre uns i altres, entre rivals polítics o entre religions i cultures, és el camí per continuar proposant la pau i l’estabilitat social, per crear entorns de comprensió mútua, de cura de l’altre i de suport solidari. En molts moments hem escoltat la seva paraula, la seva reflexió pastoral i hem admirat la seva activitat incansable, proposant iniciatives o sumant-se a les d’altres; sempre convençut del valor de la paraula i de la trobada. Com no recordar el moment extraordinari de pregària convocat per ell mateix davant l’emergència del coronavirus el març del 2020, a la plaça de Sant Pere, buida? O la preocupació permanent per la pau davant la intolerància i les guerres que amenacen la convivència internacional i generen un sofriment indescriptible als més indefensos. O la sintonia del seu cor amb l’immens flux de migrants forçats arreu del món, especialment aquells obligats a arriscar la seva vida travessant la Mediterrània.

Des de les paraules pronunciades la nit del 13 de març de 2013, en saludar els fidels reunits a la Plaça de Sant Pere per celebrar el Papa acabat d’elegir, trobem dues dimensions claus del seu ministeri: la importància de caminar junts, Bisbe i poble, en una ruta de fraternitat, d’amor, de confiança, d’esperança; i la centralitat de la pregària, especialment la d’intercessió.

Caminar junts s’ha concretat d’una manera particular en la importància donada al desenvolupament del Sínode dels Bisbes i en l’atenció donada a la sinodalitat com a dimensió constitutiva de l’ésser Església, que en res disminueix el Primat de Pere o la responsabilitat episcopal; ans al contrari, permet exercir-lo d’una manera més participativa per part de tots els batejats, del poble de Déu en camí, reconeixent la presència i l’acció del Senyor en la comunitat eclesial a través de l’Esperit Sant.

A la nostra memòria ha quedat gravada la invitació a la pregària que va fer aquella nit a tots els fidels: preguem junts, Bisbe i poble. Us demano que pregueu al Senyor perquè em beneeixi. Al llarg de tot el seu pontificat concloïa les seves intervencions, inclòs l’àngelus dominical, amb la mateixa invitació: si us plau, no us oblideu de pregar per mi. No es va cansar mai de recordar-nos com la pregària neix de la confiança i la familiaritat amb Déu i com en ella podem descobrir el secret de la vida dels sants (cf. Audiència General del 28 de setembre de 2022).

Quan es dirigia a nosaltres, els seus germans jesuïtes, insistia sempre en la prioritat de reservar en la nostra vida-missió l’espai suficient per a la pregària i la cura de l’experiència espiritual. N’hi ha prou amb recordar el que va escriure en la carta del 6 de febrer de 2019 amb la qual em comunicava la seva aprovació i confirmació de les Preferències Apostòliques Universals: La primera preferència (mostrar el camí cap a Déu a través dels Exercicis Espirituals i el discerniment) és capital perquè suposa com a condició de base el tracte del jesuïta amb el Senyor, la vida personal i comunitària de pregària i discerniment. Et recomano que, en el teu servei de Superior General, insisteixis sobre això. Sense aquesta actitud pregant, la resta no funciona. Reafirmava així l’exhortació que va fer en la seva trobada amb els membres de la Congregació General 36a (24 d’octubre de 2016), en què va insistir amb força en la recomanació de demanar constantment la consolació, deixant-nos commoure pel Senyor clavat a la creu que ens mou al servei a tants crucificats al món actual.

En aquella ocasió ens va indicar quelcom que podem considerar un element essencial de la nostra identitat. Com si respongués a una pregunta implícita sobre qui és un jesuïta, el Papa Francesc es va dirigir als congregats afirmant: el jesuïta és un servidor de l’alegria de l’evangeli en qualsevol missió en què es trobi. D’aquesta alegria brolla la nostra obediència a la voluntat de Déu, a l’enviament al servei de la missió de l’Església i també els nostres apostolats juntament amb la nostra disponibilitat al servei dels pobres. És aquesta alegria la que ha de caracteritzar el nostre mode de procedir perquè sigui eclesial, inculturat, pobre, servicial, lliure de tota ambició mundana.

La crida a l’alegria que prové del Crucificat-Ressuscitat i del seu Evangeli, a través del qual s’anuncia aquesta notícia consoladora, ha estat una constant del pontificat del Papa Francesc. No és casualitat que molts dels seus documents magisterials, començant per l’exhortació apostòlica programàtica del seu pontificat, Evangelii Gaudium, tinguin des del mateix títol aquesta referència a l’alegria profunda, per a ell imprescindible.

Serà precisament a partir d’una relació viva i vivificadora amb el Senyor, fonamentada en la consolació i l’alegria, com podrem ser amb l’acció pastoral, però sobretot amb el testimoni d’una vida enterament consagrada al servei de l’Església, Esposa de Crist, llevat evangèlic del món, en la cerca incessant de la glòria de Déu i el bé de les ànimes (Resposta del Papa Francesc a la felicitació del P. Adolfo Nicolás per la seva elecció, 16 de març de 2013).

Recordem amb el cor agraït l’atenció discreta i constant del Papa Francesc a la Companyia de Jesús, a la nostra vida i al nostre apostolat. Molts de vosaltres vau poder trobar-vos amb ell en diversos països del món perquè sempre tenia temps per compartir franc i fratern amb els jesuïtes que vivien i treballaven en els llocs que visitava.

Acompanyem amb el nostre cor i la nostra pregària el Papa Francesc en el seu encontre definitiu amb Déu, amor incondicional i misericòrdia infinita, el rostre del qual ens va mostrar amb la seva vida i el seu magisteri. Confiats que el Senyor acull en el banquet del cel el seu Servent fidel, moguts pel seu exemple, renovem el nostre desig i el nostre compromís de seguir Jesús pobre i humil i de servir la seva Església. Arturo Sosa, SJ
Superior General

Roma, 21 d’abril de 2025
Dilluns de Pasqua