“La meva recerca es basa en desenvolupar unes nanopartícules polimèriques com a plataforma per a l’administració segura de fàrmacs en dones embarassades”

Maria Gil Vives, estudiant de doctorat del Departament de Bioenginyeria d’IQS, ha aconseguit una beca de la Fundació Ramon Areces per a la realització de la seva tesi doctoral en el camp de les Ciències de la Vida i de la Matèria – Biomedicina. La Fundació Ramon Areces col·labora en la formació de persones que inicien la seva carrera com a investigadors científics, finançant contractes per dur a terme tesis doctorals en programes de doctorat d’universitats espanyoles.

La Maria Gil va aconseguir una de les 26 beques que va concedir aquesta fundació el 2024 per a la realització de tesis doctorals dins dels programes de Biomedicina. La seva tesi, codirigida per la Dra. Cristina Fornaguera Puigvert, del grup NanoTher – Nano Therapies Lab del Departament de Bioenginyeria d’IQS, i la Dra. Marta Hernández Hernández, del grup PHAGEX: grup de recerca en Farmacoteràpia, Genòmica i Exposòmica de la Facultat de Ciències de la Salut de Blanquerna, està centrada en la recerca del càncer de mama associat a l’embaràs, una situació que afecta actualment 1 de cada 3000 embarassos, amb una incidència creixent en els darrers anys.

Parlem amb la Maria Gil de la seva recerca, a cavall entre les dues facultats de la URL, i del que ha suposat aconseguir aquesta prestigiosa beca.

Maria, primer de tot, què ha significat per a tu aconseguir aquesta beca?

Per mi ha estat un honor molt gran, perquè és una fundació amb molt de prestigi. El fet de tenir-la també és una gran responsabilitat, ja que implica fer una recerca de gran qualitat. Estic molt agraïda a la comissió que ens ha escollit a mi i al nostre projecte, han cregut en nosaltres i han decidit donar-nos suport. A més, aquesta beca també m’ofereix i facilita moltes oportunitats i em permetrà poder tancar la tesi de manera molt sòlida.

“Estic molt agraïda a la Fundació Ramon Areces per haver-me escollit a mi i al nostre projecte”

Quin és l’objectiu de la teva tesi?

La meva tesi es basa a desenvolupar unes nanopartícules polimèriques com a plataforma per a l’administració segura de fàrmacs en dones embarassades. Volem dissenyar unes nanopartícules basades en un nou polímer, similar als que sintetitzem al laboratori de NanoTeràpies. En aquest cas, volem que ens permeti encapsular fàrmacs per tal que, quan siguin administrats, no interaccionin amb la membrana placentària i sí que ho facin amb les cèl·lules responsables de la malaltia.

“Volem dissenyar unes noves nanopartícules per encapsular fàrmacs i que no interaccionin amb la membrana placentària”

És a dir, volem trobar un material que eviti que els fàrmacs travessin la placenta i que, alhora, preservi el seu efecte terapèutic. En aquesta tesi, volem fer una prova de concepte i assajar aquests materials per teràpies de càncer de mama en dones embarassades, utilitzant com a fàrmac la doxorubicina. Volem aconseguir validar la teràpia en models cel·lulars de placenta i d’animals.

Amb quins materials esteu treballant?

En aquest cas, estem treballant amb el PLGA (àcid poli (làctic-co-glicòlic)), que és un material ja aprovat per la FDA i garanteix la seguretat de poder portar-lo a clínica. Estem apostant per aquest polímer que és segur per ser administrat a les pacients. Partint d’aquesta base de seguretat i no toxicitat, l’estem modificant per tal d’aconseguir que sigui invisible i reduir la seva interacció amb cèl·lules no diana per prevenir el seu pas a través de la placenta.

“Apostem per treballar amb PLGA per ser un material segur i aprovat per la FDA”

Passarem de tenir una molècula petita de fàrmac lliure a estar recoberta per l’estructura més gran del polímer dins les nanopartícules. Així, quan s’administri la teràpia per via intravenosa i es distribueixi a tot el cos, en arribar a la placenta, el fet de tenir una mida superior i una superfície dissenyada específicament farà molt més difícil que les cèl·lules placentàries les puguin internalitzar i transferir cap al fetus. A més, la superfície de les nanopartícules es pot funcionalitzar amb molècules que reconeixen dianes típiques del càncer de mama. Això afavoreix que la doxorrubicina s’acumuli preferentment al teixit tumoral de la mare, mentre es redueix al mínim el pas del fàrmac a través de la placenta i, per tant, l’exposició del fetus.

D’on va sorgir la idea de crear aquest nou material?

Aquesta línia de recerca va sorgir de la voluntat de la Dra. Fornaguera i la Dra. Hernández de poder donar solució a les dones embarassades que necessiten un tractament farmacològic, ja que actualment hi ha un munt de fàrmacs (oncològics, antiepilèptics, antibiòtics, antidepressius, etc.) que no els hi poden administrar pel fet d’estar embarassades. El risc que suposa que aquests fàrmacs puguin travessar o acumular-se dins la placenta, fa que les pacients tinguin molt poques opcions de tractament.

“La recerca sorgeix, doncs, de la voluntat de poder donar solució als tractaments farmacològics de dones embarassades”

Davant d’això, elles van veure la necessitat de desenvolupar alguna solució terapèutica que no suposés cap risc per al fetus. Va ser llavors quan em van proposar la idea en la realització del meu TFG de Farmàcia, idea que em va semblar molt interessant perquè obríem camí en un tema molt necessari. I ara, el segueixo en la tesi.

Podria arribar a ser una teràpia universal per a dones embarassades?

Sí, comencem amb el càncer de mama, perquè actualment els riscos que implica aquesta malaltia són molt alts i, si els aconseguim baixar, ni que sigui poc, serà un gran avenç. La nostra idea, però, és estendre-la a altres malalties de les quals moltes dones s’han de deixar de tractar durant l’embaràs, amb escenaris de risc tant si segueixen el tractament (per al fetus) com si no ho fan (per a elles). El que hem d’aconseguir és no haver d’assumir riscos i no haver de fer balanços benefici/risc, com s’han de fer actualment, i puguem disposar d’una solució segura per no haver de patir. 

“La nostra idea és estendre aquesta teràpia a altres malalties”

Es tracta doncs d’una recerca molt puntera, que ha despertat també molt d’interès en les àrees pediàtriques.

Sí, perquè els infants que han estat exposats a tractaments de quimioteràpia, o que han nascut de forma prematura per la seva exposició a la salut de la mare, normalment neixen baixos de pes. Això es traduirà a una incidència més elevada en malalties al llarg de la seva vida. Per tant, el fet de trobar teràpies més segures durant l’embaràs, a més del benefici evident que suposa per a les mares, tindrà una repercussió directa en les àrees pediàtriques i de salut pública.

I què hi diuen les dues directores?

Dra. Fornaguera: Pel grup que lidero és un projecte estratègic, significa obrir una nova línia de recerca focalitzada en la salut de la dona i, més concretament, de les dones embarassades. La recerca en salut de la dona ha estat infraestudiada i infravalorada al llarg dels anys i nosaltres hi volem contribuir activament. Gràcies al coneixement que tenim al nostre grup i la nostra expertesa en el disseny de nanomaterials que permeten controlar la biodistribució dels fàrmacs, ens sentim preparades per poder aportar el nostre granet de sorra per millorar la salut de la dona.

Dra. Hernández. Aquest projecte és una peça clau: permet integrar la recerca en seguretat dels medicaments i en l’impacte de les exposicions intrauterines amb el desenvolupament de noves estratègies de nanoteràpia més segures durant l’embaràs. Combinar aquest coneixement amb nanomedicina orientada a minimitzar l’exposició fetal vol dir avançar cap a tractaments que protegeixin alhora la mare i el nadó, amb una perspectiva clara de salut pública i de salut de la dona, i amb vocació translacional.