El sistema espanyol de Ciència i Tecnologia necessita un increment dels recursos disponibles, humans i financers, per poder servir de base sòlida per a una economia innovadora. La despesa pública en R+D ha d’assolir el 2% del PIB. Aquest increment ha d’anar associat a reformes institucionals radicals perquè la inversió sigui eficient i aconsegueixi els seus objectius.
 |
La Conferència Anual de la RedOTRI 2018, organitzada per la CRUE, va tenir lloc a Barcelona el passat 17 i 18 de maig. Sota el títol "L'OTRI com a actor del nou ecosistema d'innovació", el programa de les principals ponències es va centrar en les estratègies de la universitat per impulsar la innovació a través de la creació de noves estructures, model de governança i de gestió.
En el butlletí del mes passat, vaig comentar el Model de la Triple Hèlix d’Etzkowitz (1983) en el qual es postulava que la interacció entre la universitat, la indústria i el govern eren un factor clau per a l'impuls de la innovació en una societat basada en el coneixement. Doncs bé, en l'entorn actual d'innovació oberta, l'ecosistema innovador posa de manifest la presència d'altres agents en el sistema com són les entitats financeres, altres centres de R+D+I, els emprenedors i sobretot, la societat.
Mentre que l'ecosistema evoluciona i s'adapta als nous requeriments i necessitats, sembla que no sempre tots els agents caminem al mateix ritme. Aquesta situació crea tensions que impedeixen que els processos d'innovació tinguin lloc de manera eficient. En aquest sentit, una de les contribucions més interessants en el marc d'aquesta conferència va ser la presentació de l'Informe sobre la Ciència i la Tecnologia a Espanya, per part de Santiago M. López, director del Instituto de Estudios de la Ciencia y la Tecnologia de la Universitat de Salamanca, i coautor de l'informe, publicat per la Fundación Alternativas.
L'informe realitza una anàlisi de la situació del sistema espanyol de ciència i tecnologia (CiT) dels últims anys des de diverses perspectives que van des de les estratègies polítiques i els sistemes de governança i finançament fins als indicadors de producció científica, internacionalització i de percepció social .
La principal conclusió de l'informe és que el sistema espanyol de CiT no aconsegueix assolir ni la mida ni l'eficiència necessaris per servir de pilar al desenvolupament d'un país innovador que pugui enfrontar-se als reptes de l'actual societat internacional.
Mentre que els països avançats han incorporat en els últims anys la CiT a la seva agenda política com a base d'una indústria innovadora i del progrés social, a Espanya aquesta incorporació no s'ha produït en els mateixos termes. La dependència governamental de la política científica espanyola ha fet que la CiT es consideri una competència més que ha d'assumir l'Estat, però no de les més importants.
Espanya no té una estratègia definida d'acord amb les seves necessitats i prioritats, tot i que hi hagi uns anomenats plans estratègics que habitualment no es compleixen. Els òrgans de coordinació no funcionen, l'estructura de gestió de la despesa és ineficient i com a conseqüència, el finançament privat no s'incrementa.
Segons s'indica en l'informe, durant la crisi s'ha produït a Espanya la major retallada en la inversió en R+D dels països occidentals, mentre altres incrementaven aquesta inversió entre el 12 i el 30%, augmentant així la bretxa existent amb ells. Aquesta dependència governamental i funcionarial també ha fet que es desenfoqui l'objectiu dels projectes científics, important més la gestió administrativa que els resultats científics obtinguts. Es posa de manifest el greu problema d'aprofitament dels recursos dedicats a la investigació com a conseqüència de la manca d'objectius científics propis. En el fons, és el propi sistema qui posa obstacles a la realització de les activitats que s’està finançant amb recursos públics.
Per millorar la situació actual, els autors conclouen que s'ha d'incloure la CiT en l'agenda política com un fonament de progrés, a través de la posada en marxa d'una política de reindustrialització basada en la innovació. A més, el sistema espanyol de CiT necessita un increment dels recursos disponibles, humans i financers, per poder servir de base sòlida per a una economia innovadora. La despesa pública en R+D ha d'assolir el 2% del PIB. Però aquest increment ha d'anar associat a reformes institucionals radicals perquè la inversió sigui eficient i aconsegueixi els seus objectius.
Dra. Núria Vallmitjana
Directora d'IQS Tech Transfer