“No podem viure en ‘torres d’ivori’, la Universitat ha d’anar evolucionant cap a un model de lligams molt necessaris amb les empreses, conformant un sistema d’enriquiment de la seva activitat i del seu coneixement”.
 |
| Dr. Lluis Comellas. Vicerector de Recerca de la Universitat Ramon Llull i Professor d'IQS School of Engineering. (imatge cedida per l'AIQS) |
1. Comencem parlant de la disponibilitat de fons econòmics per recerca dins del sistema universitari de l’estat espanyol.
Es ben conegut que parlem molt d’anar cap a la indústria del coneixement, però la realitat és que la situació es molt irregular. Aspectes com pot ser la Recerca bàsica, la acadèmica (comunicacions, publicacions, participacions en congressos, tesis doctorals, etc.) tenen un nivell a Catalunya i a Espanya que podem qualificar de bo. Agafant com exemple les publicacions en revistes científiques, estaríem dins dels 10 primers països productors del mon, que està força bé. Però per altre banda, la inversió que es fa en R+D+i està clarament a la banda baixa de qualsevol comparació que es vulgui fer: a Espanya deu estar al voltant del 1,3% respecte al PIB, quan a l’Europa central o Nord d’Europa pot estar al voltant del 3. A Àustria, per exemple, la inversió en R+D+i és el 2,8% del seu PIB … i encara és més destacat si ho expressem en € per habitant: a Espanya és de 279 € , mentre que a Àustria són 1073.
Es quasi miraculós que tinguem una recerca científica bàsica tant excel·lent i molt competitiva, amb una bona xarxa de relacions internacionals. Sobre tot si encara considerem un altre tema: d’aquest 1,3% del PIB, la contribució d’empresa i d’institucions privades és menys del 50%, quan en d’altres països més punters en innovació (com Japó, per exemple, on el % sobre el PIB es superior al 4) aquesta contribució de participació del teixit productiu supera el 60%, quasi arribant al 70, i als EEUU està també per sobre del 50. Això indica que la capacitat innovadora i creadora de la nostra indústria és força baixa, i condiciona molt l’activitat d’una universitat que “algú” podria pensar que està sobredimensionada per la capacitat d’absorbir coneixement que té el teixit productiu espanyol.
Resumint, la base científica hi es, però amb uns recursos molt escassos.
2. Aleshores, per què necessita una universitat fer transferència de tecnologia?
Ho necessita per moltes raons. Primer perquè ho necessita el propi país per millorar i avançar: quan la ‘ciència’ és comercialitza des de la industria, es tradueix en riquesa, en llocs de treball i en increment del PIB. La capacitat de la universitat per a l’explotació comercial de la seva pròpia activitat de recerca és molt limitada. A més, tampoc és la seva funció: poden haver-hi spin-offs, poden participar en start-ups … Però l’activitat de la Universitat és crear coneixement i trasnferir-lo.
En segon lloc, perquè d’alguna manera el coneixement necessita realimentació. A la Universitat, més encara que als Centres de Recerca, ha de haver-hi un component molt important de investigació bàsica, però no fer-la sobre qualsevol tema o aspecte. La indústria i el teixit productiu han de realimentar i orientar cap a les àrees de recerca més adients, perquè si no podem estar especulant en camps que es poden entendre dins d’àrees de filosofia pura … Però en camps econòmics, ciències socials, de la salut, ciències aplicades o enginyeries, hem de tenir un ull posat en les necessitats reals de la societat. El contacte amb l’empresa ha de ser a dues bandes, assenyalant-se mútuament els camins a seguir.
3. I com es pot estimular al professor universitari que té molta càrrega docent i de recerca per promocionar que faci a la vegada transferència tecnològica?
El professor universitari ha de tenir ‘l’ull ficat’ en les diferents missions de la universitat: la Docència, excel·lent i innovadora, la Recerca i també la Transferència, juntament en molts casos de l’exercici de tasques de gestió.
Ni tothom té les mateixes capacitats ni interessos, ni tampoc són els mateixos al llarg de la vida, però cal prendre consciència de les tres activitats esmentades. A i em sembla molt oportú que, en cada moment, el professor conegui totes les missions, les tingui presents i les pugui anant combinant. Fomentar las capacitats i excel·lència de cadascú, sense deixar de banda les altres tasques.
Hi ha dos aspectes que podrien afavorir entre els professors aquesta necessitat de fer transferència i estar en contacte amb el món de l’empresa, que potser es va adquirint amb l’experiència i en veure més aplicacions reals del seu camp de treball. En primer lloc, tot això és funció dels ‘incentius’. Tornem-nos a fer la pregunta de per què tenim tan bon índex de publicacions i qualitat de recerca quan en el nostre territori els recursos destinats no són exactament abundosos. Als anys 80 es va crear un ‘estímul’ que es denomina sexennis de recerca, que consisteix en avaluar cada sis anys la qualitat d’un investigador en base a les seves cinc millors produccions científiques, entenent aquestes bàsicament per les seves publicacions. Aquesta oportunitat de reconeixement de la activitat, que a més a més porta associat un increment de retribució salarial (en el cas de la universitat pública), doncs ja indica el camí a seguir.
Ara que ja tot això ha assolit uns nivells raonablement bons i amb mecanismes que funcionen, per què no podem valorar la Transferència de tecnologia com un mèrit reconegut, tant econòmicament com de prestigi i d’ascens en l’escala professional? Se’n parla molt però no s’acaba d’implementar … i seria un camí.
I el segon aspecte molt important: tant per recerca com per transferència, el professor universitari fuig sempre de la burocràcia associada que tot això porta. Un bon estímul seria dotar als centres d’una estructura de suport en tots els temes de sol·licituds, justificacions econòmiques i seguiments dels projectes, informació de les convocatòries i procediments, etc.
4. Quina ha estat la clau d’IQS per mantenir de forma permanent una elevada productivitat i excel·lència en la transferència de tecnologia?
En aquest cas, afegiria que es tracta d’una necessitat feta virtut. IQS, des dels seus orígens, i ara també integrat dins de la Universitat Ramon Llull, és una entitat privada sense ànim de lucre. Això significa que no compta amb el suport basal per fer recerca que poden tenir altres universitats i, per tant, la cerca d’aquests fons que el Centre necessita hi és en el seu propi ADN: IQS es deu a la Societat i ho fa des del compliment de les seves tres missions: docència excel·lent, recerca adequada a les seves possibilitats i una transferència que ve dels propis contactes. La seva pròpia dimensió de Centre petit fa que busqui la interrelació necessària amb l’Empresa, i que també enriqueix molt les activitats docents dels professors.
Aquesta disponibilitat de fer recerca amb l’empresa i per a l’empresa fa estar molt atent a buscar rendiment amb allò què es fa, conèixer quines son les necessitats reals de les empreses i buscar quines són mes innovadores, les que volen arribar més lluny.
La universitat clàssica se n’ha adonat que ha d’anar evolucionant cap aquest model, ja no es pot viure en ‘torres d’ivori’ i tot això l’empeny a buscar aquests lligams amb les empreses, creant parcs tecnològics i científics, per exemple.
El que va començar sorgint com una necessitat de crear fons per a la pròpia activitat universitària, s’ha conformat com un sistema d’enriquiment de la pròpia activitat d’IQS i del seu coneixement, molt especialment en aquells camps que li son propis i que el fan destacar en aquesta forma de fer.
5. A la seva carrera professional, vostè ha fet Docència, Recerca, Transferència tecnològica i Gestió. Amb quin dels àmbits ha gaudit més?
He gaudit a tots, però on m’he sentit més a gust ha estat tancat a classe amb els alumnes. Sempre he tingut molta sintonia amb ells i he mirat de fer classes agradables i útils. També per què ets conscient que en aquella hora sagrada res et distraurà i estàs totalment concentrat en el que estàs fent, només hi ha la classe i res més! … és una sensació difícil de descriure.
També m’he sentit molt a gust amb els temes de transferència, en els contactes amb la indústria i dels ‘serveis oferts’ (petits problemes resolts en poc temps). Per què aprens a treballar considerant que tot compta: el temps, els diners, el no anar més enllà del que se’t demana… Aconsegueixes dotar-te d’una forma de pensar molt més professional que, qui no té qui no ha fet transferència. I aquesta professionalitat es pot transmetre, mitjançant les aules, des del professor universitari als seus alumnes, la majoria dels quals acabarà al món empresarial. És una forma d’enriquir la funció docent: és molt important tenir grans acadèmics, però de vegades sembla que els professors formen alumnes per ser també professors … compte amb això! Estadísticament, el 90% dels alumnes seran professionals del món empresarial, on tindran una forma de treballar molt diferent de la universitària. I aquest és un valor molt important que aporta el treball en transferència.
6. Des del Vicerectorat de Recerca que vostè lidera, com s’està promovent la Recerca dins de la diversitat dels àmbits docents que conformen actualment la Universitat Ramon Llull?
Com universitat generalista que som, hem de fomentar la recerca en tots els seus àmbits, tot i que tenim una mancança: dins de les Ciències de la Salut, la URL no té Facultat de Medecina.
L’objectiu és garantir les oportunitats de recerca a tots els professors universitaris consolidats. En una universitat com la nostra de tipus federal, s’aconsegueix coordinant esforços entre els centres (IQS, ESADE, BLANQUERNA, PERE TARRES, etc.), que son qui matriculen els alumnes, contracten els professors i disposen de fons i possibilitats per fer recerca, i el Rectorat, que ha de col·laborar en el foment d’aquesta activitat.
La funció del Rectoral és de representació i de visualització de l’activitat acadèmica i de recerca davant de la Societat. Per tant, una de les nostres funcions, i no és menor, des de Rectorat es donar a conèixer què es fa a la URL.
En segon lloc, hem de col·laborar en garantir el contacte de l’investigador i dels Grups de recerca amb el món de les convocatòries nacionals i internacionals. Som el vehicle mitjançant el qual aquestes arriben als investigadors: les fem arribar, donem suport i les tramitem.
També som els encarregats d’aconseguir fons directament d’institucions, governs, etc. que arriben a la universitat i des del Rectorat distribuir aquests diners, que no son molts, a través de convocatòries pròpies limitades al PDI (Personal Docent i Investigador) de la Universitat, per aconseguir un efecte multiplicador. Ho fem des de la convocatòria d’Intensificació de Recerca per una banda (per disminuir durant un any la dedicació a la docència a favor de la recerca)); la de Activitats de contractació de Recursos humans juniors; la de Mobilitat internacional (tant per anar els nostres professors a un altre centre, com per convidar a especialistes internacionals a visitar-nos); la convocatòria anomenada Projectes tractors, afavorint, per exemple, la participació en projectes europeus. I donem difusió de totes aquestes convocatòries a traves del nostre butlletí.
7. Finalment, quin projecte personal li queda per desenvolupar en el món acadèmic?
En aquesta etapa de la meva vida estic més per tancar que per obrir projectes, i dins de les meves evolucions en els anys, on he incrementat molt les tasques de gestió, m’agradaria poder ajudar a millorar aspectes de transferència.
A totes les universitats ens queda encara un gran camí a recórrer, en el camp de la recerca, de la innovació, de l’activitat docent …. però en àrees de transferència ens queda molt a fer. Estem molt ben posicionats a nivell de publicacions, com ja hem comentat, però en transferència ocupem posicions més baixes, com la 30 a nivell mundial … que representa tenir davant molts països i molta feina a fer. A veure si podem ajudar a millorar!