“Des de l’Oficina de Recerca i Innovació de la Universitat, que podríem definir com un ‘hub’ de contactes, podem actuar com espai de trànsit per a la connexió dels diferents grups de recerca dels nostres centres”
Parlem de la seva trajectòria a la URL, com a professor i com a investigador
Crec que la meva ‘història’ és molt representativa del que ha estat l’evolució de la recerca en aquesta universitat, des de fa 30 anys. Em vaig incorporar a Blanquerna al 1994 i vaig ser cofundador de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals (FCRI) Blanquerna-URL. Des d’aquest rol clàssic de professor, amb el focus en l’objectiu docent, va venir un procés de transformació cultural –comú a tots els centres de la URL – on els membres del professorat ens vàrem educar en ‘cultura de recerca’, coincidint amb l’inici dels primers programes de doctorat. Després d’aquesta primera fase, el nucli de professors convertits en doctors i recercadors ens vàrem convertir en tractors dels primers grups de recerca. Vaig ser fundador del Grup de Recerca en Estratègia y Creativitat en Publicitat y Relacions Públiques (GRECPRP), un dels grups de recerca més antics de la Facultat de Comunicació.
La següent fase d’evolució dels docents-investigadors, un cop convertits ja en tractors dels grups de recerca, era aconseguir que aquests tinguessin una productivitat regular a nivell de publicacions, projectes i contractes. En els darrers deu anys, hem vist una millora espectacular, que ens permet afirmar que com a Universitat ja hem entrat en una cultura de recerca estratègica, amb un salt qualitatiu i amb polítiques que ens permeten mantenir el ritme i l’evolució.
En el camp més personal, el fet d’haver estat nomenat vicerector de la URL és per a mi un gran privilegi, és una tasca de servei a la universitat molt enriquidora.
I quins serien ara els següents passos per avançar encara més?
La següent fase haurà de ser la de consolidació en la propera dècada. Una de les característiques de la nostra universitat és el paper molt important dels vicerectors com a agents culturals de les nostres àrees, per coordinar i empènyer sense crear polítiques, tasca que fa cada un dels centres.
Nosaltres hem d’acompanyar els diferents centres per tal que dissenyin i donin a conèixer les seves polítiques de recerca també a la resta de la URL. Poder-les compartir ajudarà a potenciar-les. Això ens ajudarà a fer el gran salt qualitatiu i, de cara al futur, ser capaços de compartir moltes activitats de forma interdisciplinària. A la pràctica, hem de tenir uns nivells de comunicació i fluïdesa entre els grups de recerca dels diferents centres que permetin el naixement d’idees noves, que siguin llavors que promoguin projectes de recerca molt més sofisticats i complexos, basats en la complementarietat dels grups.
És un gran repte que implica un nou canvi cultural, no sé si ens en sortirem … però passaríem a un altre nivell en relació a la recerca.
“Hem de tenir uns nivells de comunicació i fluïdesa entre els grups de recerca dels diferents centres que permetin el naixement d’idees noves, que siguin llavors que promoguin projectes de recerca molt més sofisticats i complexos”
És el repte més gran amb el que afronta el càrrec de vicerector?
Tinc dos grans reptes: aquest cultural, i l’altre de relació amb les administracions. Portem un any i mig molt i molt dur, perquè mai hi havia hagut una concentració de lleis i decrets tan intensa com en aquest darrer any i mig, a nivell català i estatal. Encara estem tractant de millorar aspectes de les noves Lleis de Ciència, on estem treballant de valent per fer propostes que reconeguin el paper de les nostres institucions.
Però el primer repte és cultural i més complicat. Per definició, la cultura és conseqüència de la forma de ‘viure’ d’una comunitat. A la URL crec que hem creat entre les diferents comunitats una cultura de recerca – que inicialment només existia a IQS com a centre–, i l’objectiu ara és que totes elles puguin compartir iniciatives per fomentar aquesta nova cultura. Aquest canvi es mesurarà, per exemple, en la forma de compartir projectes i tenint ‘coses’ en comú, aconseguir reptes interdisciplinaris, amb canals més flexibles per poder compartir iniciatives… Això és més complicat que fer esmenes a una llei.
“Hem creat una cultura de recerca entre les diferents comunitats de la URL, ara s’han de compartir iniciatives i fomentar-la”
Afronta aquest repte cultural amb optimisme?
Ho afronto amb molt d’optimisme!! La meva especialitat és la comunicació, la qual cosa fa que tot aspecte relacionat amb la millora de les relacions a través de la transparència, del coneixement… em surt molt natural! En aquest sentit, sóc optimista, perquè tot el que fem per mantenir canals oberts, compartir idees i experiències ens ajudarà a aconseguir el gran canvi.
Les universitats sempre estem canviant i en nivells diferenciats. Mirat amb perspectiva global, la nostra transformació és enorme. Puc afirmar que, en aquests 30 anys, en temes de recerca hem fet una transformació global de la universitat impressionant! A més, l’ésser humà té una gran ambició a nivell de trobar, descobrir i transformar. L’exploració és intrínseca a la naturalesa humana. Aquesta fascinació per l’exploració ens porta a trobar i descobrir, fer connexions i enfrontar-nos a reptes en els quals la recerca és una actitud transformativa que alimenta molt a les organitzacions i al propi individu, sent un aspecte molt enriquidor de l’activitat professional. I tot això ho tenim com a Universitat i ens farà créixer, i molt.
Veu equilibrada la recerca que es du a terme a la URL, entre les ciències científiques i tècniques i les socials?
Molt bona pregunta! Tot això respon al model formatiu existent. Som una universitat força generalista, tot i sent privada, que degut a la seva federació ‘toca molts pals’. Però també és cert que hi ha una incidència superior de ciències socials, que queda reflectit en el nombre de projectes i publicacions, per pura estadística.
En canvi, en el camp de la transferència hi ha molta més activitat de contractes lligada a les carreres científiques. Tot i que en ciències socials també trobem transferència, en aquests àmbits, però, es troba en el límit de la consultoria, estudis de components més sociològics associats a contractes amb les administracions, etc.
Podríem afegir aquí un altre gran repte de futur, que seria com trobar fórmules per aconseguir models d’empreses des d’activitats vinculades a transferència social, de manera similar al que s’aconsegueix en el camp de la recerca més tecnològica. Requereix molt d’esforç per arribar-hi, però això seria genial!
“Seria genial poder trobar formules per aconseguir models d’empreses vinculades a transferència social”
I encara podem afegir un altre camí de futur, associat a aconseguir projectes coordinats entre diferents àmbits, com exemples l’aplicació d’eines tecnològiques en el sector turístic (Clúster TIC + Turisme), o el projecte de La Salle amb la Fundació Vidal i Barraquer per al desenvolupament d’eines per a accions de salut mental.
Això estaria en la línia que esmentava abans, d’acostar posicions i compartir, tot i que les àrees de coneixement seguiran distanciades. Des de l’Oficina de Recerca i Innovació de la Universitat, que podríem definir com un node, una estació de trànsit o un hub de contactes, no podem ajudar a desenvolupar projectes, però si podem actuar com espai de trànsit per a la connexió de diferents grups dels nostres centres. De nou, un altre objectiu de futur.
Com veu que els professors universitaris portin tants ‘barrets’ en el seu dia a dia? És complicada la ‘conciliació’?
Amb sinceritat, no tinc solució màgica. Però tenim situacions perilloses i que hauríem de fer esforços per millorar. Els professors no hauríem de convertir les nostres activitats en ‘capses separades’ – amb les tres missions de la universitat: docència, recerca, transferència – , hem d’evitar la interpretació d’etiquetes en calaixos separats. La connexió ens aporta fluïdesa: si trobéssim la manera de fer fluir els rols des de l’aula (amb els estudiants com a interlocutors d’idees) i de compartir la recerca i el coneixement amb els estudiants, aconseguiríem que tot estigués molt més integrat (de la mateixa manera que recerca i transferència estan connectades ja).
El model integral total seria aquell en el que un PDI pogués sentir que totes tres missions flueixen, ajudant a passar d’un estat a l’altre, sense sentir-los com a contradictoris. Seria un gran concepte identitari, que ajudaria a solucionar ‘l’esquizofrènia’ que ara es pateix, vivint sense tantes angoixes.
I no hem d’oblidar la sub-missió de la nostra universitat: la responsabilitat del debat sobre la ciència, com a recercadors i des de les característiques pròpies de les nostres institucions.
La Generalitat va crear la nova Direcció General de Transferència del Coneixement. Com veu aquesta iniciativa, des de la perspectiva d’innovació, transferència de tecnologia i emprenedoria?
És realment nova, aquesta Direcció General està en procés d’aprenentatge, tot just està descobrint el mapa de la transferència a Catalunya. És un gran encert, l’administració al final actua com a motor de l’activitat social. Es tracta d’un reconeixement a la feina de tots els que ens hi dediquem. El gran repte que tenen és concretar quin tipus d’iniciatives posaran en marxa per facilitar-la. Han començat per una fórmula de co-finançament de start-ups i ja veurem cap a on anirem. Tenen molt interès per altres temes com la cultura de la transferència, o de l’educació i creativitat per tal de potenciar la innovació ja des de les escoles.
I en la mateixa línia, com veu el posicionament de l’actual Govern pel que fa al finançament de recerca universitària? I pel que fa a les universitats privades?
El finançament va sempre lligat a millores pressupostàries. Si, tal com semblava fins ara, hi ha una millora de pressupostos, doncs també hi haurà millores de finançament de la recerca. Però veurem si la guerra que estem patint ens ho permet.
Però sempre hem de tenir en compte dues coses: en l’entorn del sistema universitari català, nosaltres (la URL) som vistos com un actor més, però en determinats temes som ‘el convidat de la festa’. I tot i que crec que hem sabut mostrar el valor que tenim realment, continuem sent vistos com el ‘convidat simpàtic’. És un punt d’equilibri molt delicat i es reflexa clarament en el tema del finançament: hi participem, però sempre amb una certa distància. Hem anat guanyant coses, com és el fet que estem treballant en la nostra futura participació en el projecte ICREA Acadèmia, una de les nostres satisfaccions més recents.
En definitiva, ens hem fet valer, ens conviden ‘a la festa’, sí, però ens fan seure a força distància del cap de taula… I la taula és molt gran!
En transferència, en canvi, podem tenir una finestra d’oportunitat més gran, si al final les polítiques son més actives per estimular-la.