“Moltes de les meves línies de recerca han passat ara a IQS, i confio que encara hi haurà més fertilització creuada en obrir-se IQS en àrees biomèdiques, mostrant la seva clara aposta de futur. L’IRB probablement seguirà proporcionant noves ‘forces investigadores’ a IQS en aquesta aventura tan interessant de la biomedicina”.
Com podríem ‘resumir’ tota una vida dedicada a la recerca biomèdica d’excel·lència?
Ha estat la feina de la meva vida, i l‘he fet amb molta il·lusió i ganes. Des de petit ja volia estudiar Química, i l’interès es va estendre als aspectes biològics i a l’impacte que té la Química sobre la salut quan vaig estudiar Farmàcia. Vaig fer el doctorat en Bioquímica i un post-doc en Farmacologia i al tornar vaig exercir com a professor universitari de Bioquímica: vaig ser professor titular de la facultat Farmàcia i vaig contribuir a la creació de la facultat de Veterinària de la UAB. Més tard, vaig tornar a la facultat de Química de la UB, on va sorgir la idea de crear un institut que agrupés experts, de diferents àmbits, que al mon universitari estaven separats en departaments i facultats, però amb interessos comuns en temes biomèdics. D’aquí va sorgir la fundació de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB).
Posar junts a tots aquests talents ha estat l’èxit de l’IRB i l’ha convertit en el centre de recerca que és. Al 2011, l’IRB va aconseguir l’acreditació de Centre Severo Ochoa en la primera convocatòria, convertint-se en un centre de recerca amb segell d’excel·lència. I ha renovat la distinció dues vegades més, en cada una de les posteriors convocatòries. N’estic molt orgullós!
Hi ha algun moment que recordi amb especial estimació?
Precisament, el dia que ens van donar la primera distinció Severo Ochoa va ser molt emotiu. L’IRB hauria d’haver-se fundat el 2001 però es va endarrerir fins al 2005. I el 2011, només sis anys després de la seva fundació, vam aconseguir el segell Severo Ochoa, per davant d’altres centres que s’havien creat més aviat. Això va ser per a nosaltres un reconeixement d’una feina ben feta i molt de pressa, confirmant que havíem triat el bon camí. El moment de la primera acreditació va ser molt emocionant, molt!
Què han representat els anys al davant de l’IRB?
Han estat gairebé tretze anys de direcció de l’IRB. Aquest temps, he intentat fer avançar l’Institut atraient els millors investigadors (un director no pot ser el més bo – això voldria dir que no és prou capaç d’atreure gent millor que ell – però tampoc el més dolent). A la vegada he estat al capdavant del meu laboratori on hem fet aportacions al coneixement del metabolisme del glicogen, directament relacionat amb la diabetis i la malaltia de Lafora, que cursa amb epilèpsia i neurodegeneració.
Ara en soc membre emèrit, després de tancar el laboratori el proppassat mes de juny, un cop finalitzats tots els projectes de recerca que tenia en marxa (un projecte del NIH americà, un Pla Nacional, el projecte de La Marató, etc…). Es tancava una etapa i era el moment ideal per concloure-ho tot.
I quin futur tenen ara les seves línies de recerca, després de la seva jubilació? Quin legat deixa?
Moltes de les meves línies han passat a IQS de la mà del Dr. Jordi Duran. IQS ha sabut captar la gran capacitat de dos investigadors que s’han format a l’IRB – el Dr. Jordi Duran i el Dr. Benjamí Oller, que formava part de l’equip del Dr. Ernest Giralt – i que són realment extraordinaris.
Confio que hi haurà encara més fertilització creuada, en obrir-se IQS en àrees biomèdiques com aposta de futur. Fer aquesta adaptació d’una estructura més ‘química’ cap a una més ‘biològica’ requerirà les aportacions d’experts entrenats en aquest àmbit. L’IRB probablement seguirà proporcionant noves ‘forces investigadores’ a IQS, en aquesta aventura tan interessant d’obrir-se al món de la biomedicina.
Aquesta deriva de la Química tradicional cap a la Biomedicina és palesa en els premis Nobel de Química dels darrers vint anys, que han estat atorgats a una ‘química biològica’. Per tant, aquesta nova orientació demostra una clara visió d’obertura i de futur per part d’IQS, segur que té molt d’èxit … Jo els desitjo molta sort!
Parli’ns del seu programa ‘Crazy about biomedicine’ que va posar en marxa des de l’IRB per alumnes de batxillerat. Què ha representat aquesta iniciativa? Segueix encara en marxa?
Va ser una iniciativa tan atractiva i pionera que aviat es va reproduir en altres àmbits. Crazy about biomedicine va començar fa nou anys amb la finalitat d’obrir els dissabtes el centre de recerca als alumnes de batxillerat, per fomentar entre els joves l’interès i la passió per les ciències biomèdiques. L’IRB va ser el fundador del primer d’aquests programes. Ara, ja n´hi ha un munt de ‘crazys’: per l’enginyeria, per la física, per les matemàtiques, per la bioquímica … tots sota el paraigües de la Fundació Catalunya La Pedrera. Avui dia, hi ha més de 300 ‘bojos’ que hi participen cada any.
Tots aquests nois i noies tenen interessos no compartits per la majoria dels seus companys. Quan estan en un grup amb interessos similars, fan pinya i se senten compresos. Durant el curs poden entendre millor el món de la Ciència i trobar la seva orientació professional, treballant amb els propis investigadors (doctorands i post-docs que els hi fan de mentors, amb una bona experiència per a ells també). És enormement gratificant veure com una idea relativament simple acaba produint grans beneficis i aconsegueix aquest impacte sobre el jovent. És una iniciativa on tothom guanya: els estudiants, els mentors, la institució, el país … tothom!
És una de les meves tasques com a emèrit: promoure l’ensenyament de la Ciència entre alumnes de primària i secundària i fer possible que el sistema de recerca s’involucri en l’ensenyament de les ciències des de les primeres etapes educatives, perquè l’interès per la ciència s’ha de començar a estimular de molt jove, o si no es pot perdre. Aquesta és la meva il·lusió a partir d’ara: contribuir a despertar vocacions científiques entre els joves, especialment entre les noies, i poder contribuir a tancar aquest gap tecnològic i de gènere … que existeix arreu el món.
Ens ha tocat viure una pandèmia molt especial. Què destacaria de les vivències que hem tingut – i tenim – com a societat en general? I al món de la Ciència?
Hi ha una conclusió que és molt òbvia: la vacuna ens ha salvat de la pandèmia. Els metges i sanitaris han fet una gran tasca intentant curar i salvar a les persones, i han tingut un reconeixement social molt important i merescut. Però l’autèntica solució per evitar que el sistema sanitari col·lapsés han estat les vacunes. Hi havien unes bases tecnològiques ja preparades i prou avançades, que s’han forçat a ‘tota màquina’ per posar-les a punt en temps rècord, un èxit meravellós i admirable.
Què hauríem d’haver aprés de la COVID-19? Que cal tenir una ciència bàsica ben desenvolupada, perquè en qualsevol moment ens pot salvar la vida. Ho hem vist amb les vacunes de RNA, una tecnologia que s’havia començat a formular fa anys, que ara s’ha accelerat a tota velocitat i ens obre un camp d’aplicacions impressionant.
La vacuna és un èxit extraordinari, però els científics no hem estat capaços de fer entendre a la resta de la societat el repte que ha suposat fer un vaccí eficaç i en menys d’un any. Per això és important el que dèiem abans: la importància essencial que té que els joves aprenguin correctament com funciona la Ciència i les bases del seu mètode. Que siguin advocats, economistes… el que sigui!, però que entenguin com funciona un sistema basat en l’experimentació.
Quina és la seva visió del moment actual del món científic? Cap a on anem?
La Ciència és una activitat internacional on competim i col·laborem investigadors de tot el món. Això implica que si volem ser dels millors, hem de ser capaços de jugar ‘la Champions’ – jugar contra tots els equips del món – no quedar-nos en el nostre entorn immediat. Té a veure amb l’intercanvi de coneixements, de persones, de tenir la possibilitat (i la capacitat) de participar globalment dels avenços. No ens hem de quedar amb la idea que ‘els nostres científics marxen’. Marxen, sí, però quants d’altres països venen en substitució?
Per poder tenir un sistema competitiu internacionalment, necessitem tenir la capacitat d’atreure talent internacional, que compensi el talent local que ‘marxa’. Si cedim el nostre talent, i no som capaços d’atreure d’altres, tenim un gran problema. La internacionalització és condició sine qua non per l’excel·lència.
Recentment, en una conferència al Barcelona Institute of Science and Technology (BIST) sobre tecnologies quàntiques, els ponents eren de diferents nacionalitats però tots ells treballen aquí. És un bon exemple que mostra que la comunitat científica excel·lent necessita aquesta condició multicultural i multinacional, la qual cosa implica que la societat ha d’estar preparada per acceptar els nouvinguts: facilitar-los visats, habitatge, escoles per els seus fills, etc., tràmits senzills, convertir-nos en país acollidor. Hem d’aconseguir, en definitiva, un ecosistema favorable capaç d’atreure talent i amb una societat oberta, que l’aculli amb il·lusió.
És aquest el futur del món científic?
És el present! Però que hem de treballar-lo encara més per aconseguir un paper en el ‘concert de les nacions desenvolupades’. A Espanya només tenim una universitat entre les 200 millors del món, la de Barcelona. En canvi, segurament tenim més d’un equip de futbol entre els 200 millors del món, i els seguidors encara no hi estaran satisfets, els voldrien entre els cinc millors del món! Doncs m’agradaria el mateix nivell d’exigència al món universitari i de recerca: aconseguir situar una universitat entre les 25 millors del món.
El mateix passa amb la transferència de tecnologia. Requereix un ecosistema favorable i un entorn adequat. Hem d’irradiar la cultura de la ciència, de la tecnologia, de la innovació al conjunt de la societat. Aconseguir una valoració dels investigadors, dels professors, dels innovadors … i aconseguir que els joves diguin ‘jo vull ser com aquell’. Hem de tenir la voluntat de consolidar BCN com un ‘hub’ innovador i tecnològic, que sobre el paper ja hi és, però hem de seguir treballant cada dia per no anar endarrere, pedalant molt per seguir avançant i competint amb molts altres indrets del món.
Finalment, quin consell donaria a les noves generacions d’investigadors?
Que no busquin el confort. Que s’envoltin sempre de persones millors que ells en un entorn estimulant i exigent que els ajudi a donar el millor d’ells mateixos.