Convidem a una reflexió sobre la realitat dels doctorands, part essencial del futur que ha de contribuir al creixement del nostre país, amb la recerca científica, el desenvolupament tecnològic i la innovació industrial.
La vida del doctorand no és fàcil, però de ben segur és una etapa que tothom recorda com a molt bona, intensa i motivadora, i no només per tenir lloc abans dels 30 anys sinó també per tot el que implica ser doctorand, o estudiant de tercer cicle o personal investigador en formació. Digueu-li com vulgueu, però al final tot es resumeix en combinar un conjunt de tasques que se suposa que conduiran al candidat a la consecució d’un títol universitari que li permetrà un millor desenvolupament de la seva carrera professional com a docent universitari o bé com a investigador en centres de recerca o en empreses amb una elevada component científica i tecnològica.
El debat actual entre els doctorands es focalitza essencialment en dos punts. Per una banda, en les seves demandes per a sortir de la precarietat laboral i, per altra banda, en la sobrecàrrega de tasques docents que els fa difícil la conciliació amb el treball de recerca que han de desenvolupar durant un període de temps establert, en principi de tres anys, però que en determinades ocasions és o acaba sent de quatre anys.
Tot i que es coneixen com “estudiants de tercer cicle”, la seva realitat és més pròxima a una ocupació laboral i professional que a la d’un estudiant universitari. Dediquen una part del seu temps a donar suport a l’equip docent de les universitats, incorporant-se com a ajudants de professors o col·laboradors de càtedra, per exemple quan es tracta de les pràctiques de laboratori dels estudiants de grau o de màster. D’aquesta manera donen un servei a la universitat alhora que adquireixen coneixement, experiència i habilitats en la vessant més universitària.
Per altra banda, dediquen part del seu temps en la seva pròpia formació en habilitats o temes més transversals, que els poden ser molt útils per a la seva futura incorporació al món de l’empresa, com poden ser habilitats de gestió i direcció, treball en equip, innovació, transferència de tecnologia, etc.
Per últim, essencialment han de dedicar-se al treball del seu propi projecte de tesi doctoral. Aquesta activitat requereix temps per llegir, pensar, reflexionar, plantejar hipòtesis, dur a terme experiments, avaluar resultats, repensar les causes del que no ha sortit com s’esperava, replantejar la continuïtat del projecte, concretar conclusions, escriure i redactar, difondre els resultats obtinguts, establir relacions amb altres grups de recerca, entre moltes altres accions. No és un camí de roses. Tots hem tingut els nostres moments d’estancament, de crisi, d’estrès, de plantejar-nos si realment valia la pena.
A tot plegat se li sumen les desigualtats econòmiques que perceben els propis doctorands entre ells mateixos, segons el tipus de contracte (o beca), la seva durada i les corresponents retribucions salarials.
Tot plegat forma part de la realitat que viuen actualment aquests doctorands, part essencial del futur que ha de contribuir al creixement del nostre país amb la recerca científica, el desenvolupament tecnològic i la innovació industrial.
Per alguns, la situació no és nova. Segurament tenim la sensació que això ja s’ha viscut en altres moments, en altres circumstàncies i en entorns una mica diferents, però en essència, pot ser és un déjà vu que no ha variat massa en el temps.
Es mereix una reflexió. Què en penseu vosaltres?
Dra. Núria Vallmitjana
Directora d'IQS Tech Transfer