“Mira als ulls, no a la pobresa”

En la tercera edició de l’espai Veus amb impacte, en què entrevistem professionals que contribueixen a transformar la societat, conversem amb el Dr. Flavio Comim, degà d’IQS School of Management, i el Dr. Mihály Borsi, director del Departament d’Economia i Finances d’IQS.

Tots dos impulsen el nou Observatori d’Aporofòbia (AporoLAB) i, juntament amb altres centres  de la Universitat Ramon Llull (URL) i representants de la societat civil, participen en l’organització del Congrés Internacional d’Aporofòbia, la quarta edició del qual se celebrarà el pròxim mes d’octubre.

A l’entrevista aborden aquest fenomen, les seves implicacions socials i el paper de l’acadèmia en la seva comprensió i abordatge.

Les respostes han estat elaborades de manera conjunta pels dos professors.

Perquè l’aporofòbia continua molt present, tot i que sovint no l’anomenem com a tal. Es manifesta en la manera com parlem de les persones en situació de pobresa, en el disseny de determinats espais urbans, en la forma com es jutja la vulnerabilitat o fins i tot en com algunes persones deixen de sentir-se part de la comunitat.

Però també apareix sota formes més institucionals i normalitzades: en les diferències en el tracte dins del sistema de salut, en el temps i l’atenció que es dedica a determinades persones, en les dificultats acumulatives dins del sistema educatiu o en com alguns entorns acaben reproduint desigualtats des d’edats molt primerenques. No sempre parlem de rebuig explícit, sinó d’una suma de petites barreres, distàncies o invisibilitzacions que acaben tenint efectes molt reals.

Tot això passa, a més, en un context en què les bretxes socials continuen creixent en molts països. L’accés a l’habitatge, la precarietat laboral, les desigualtats educatives o fenòmens com el canvi climàtic poden intensificar encara més determinades vulnerabilitats en els pròxims anys.

En el nostre cas, hi va haver una combinació de trajectòria acadèmica i experiència personal. Durant anys vam treballar en temes de pobresa i desigualtat, però vam observar que existien molt pocs estudis centrats en les actituds envers les persones pobres.

L’aporofòbia té, a més, una particularitat rellevant: sovint apareix normalitzada. Hi ha discursos o decisions que probablement serien inacceptables respecte d’altres col·lectius, però que encara es toleren socialment quan afecten persones en situació de vulnerabilitat.

A nivell més personal, l’interès es va consolidar arran de la publicació, l’any 2017, del llibre de la Dra. Adela Cortina, catedràtica emèrita d’Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València, coincidint amb la nostra incorporació a IQS-URL. A partir d’aquí, vam començar a treballar conjuntament en aquesta línia.

L’any 2019 vam formar un equip amb el Dr. Octasiano Valerio i la Dra. Georgina Curto, i vam visitar la Dra. Adela Cortina i el professor Jesús Conill a València. Aquelles converses van marcar un punt d’inflexió important. La seva aportació filosòfica ens va semblar profundament inspiradora, però també vam veure la necessitat de complementar aquest enfocament des de l’economia del desenvolupament: avançar cap a un marc més aplicat, analitzar dinàmiques socials i institucionals i, sobretot, intentar mesurar el fenomen.

Un altre element rellevant és que, en aquell moment, gairebé no existien publicacions acadèmiques en anglès sobre aporofòbia. Era un concepte conegut en l’àmbit hispanoparlant, però amb poca presència internacional, fet que va reforçar la nostra motivació per estudiar millor el fenomen i generar conversa pública al seu voltant.

“L’aporofòbia apareix moltes vegades normalitzada”

Perquè no sempre s’expressa com a odi explícit. Sovint es manifesta com a distància, indiferència, desconfiança o culpabilització. Per exemple, quan s’assumeix que algú és pobre perquè no s’ha esforçat prou, o quan la pobresa s’interpreta únicament com un fracàs individual.

També apareix en situacions quotidianes: evitar determinats barris, rebutjar certs perfils laborals, invisibilitzar persones sense llar o associar vulnerabilitat amb inseguretat. A més, sol creuar-se amb altres factors com l’origen, la raça, el gènere o la situació migratòria.

En un dels nostres recents treballs mostrem que la percepció envers una persona migrant canvia de manera significativa depenent de si se l’associa amb èxit econòmic o amb pobresa. Això suggereix que, en molts casos, el rebuig no es dirigeix tant cap a “l’altre” com cap a qui és percebut com a pobre.

Això fa que l’aporofòbia tingui un component molt interseccional i, al mateix temps, especialment difícil d’identificar. Perquè sovint està culturalment integrada. Hi ha prejudicis que s’han normalitzat tant que deixen de semblar prejudicis.

Individualment, una de les conseqüències més dures és la pèrdua de dignitat i de sentit de pertinença. Quan una persona sent que molesta, que val menys o que s’ha de justificar constantment, això afecta profundament la seva autoestima i la seva relació amb els altres.

En l’àmbit col·lectiu, les conseqüències són igualment importants. Una societat en què determinats grups queden fora del “nosaltres” esdevé més fragmentada, més desconfiada i menys cohesionada. L’aporofòbia no només perjudica qui la pateix directament; també empobreix moralment i socialment la comunitat.

I quin és el resultat final de tot això? Més tensió social, més vulnerabilitat acumulada i, en molts casos, més sensació d’injustícia i exclusió. Quan determinades persones senten que no formen part de la societat o que el sistema les deixa constantment enrere, també augmenten els riscos de fractura social, conflictivitat o fins i tot determinats tipus de violència i delinqüència vinculats a dinàmiques d’exclusió persistent.

Des del punt de vista econòmic, el cost també és significatiu. No només per l’impacte en els sistemes públics, sinó perquè una societat que desaprofita talent i reprodueix desigualtats estructurals és menys productiva, menys innovadora i menys cohesionada a llarg termini.

“L’aporofòbia no només perjudica qui la pateix: empobreix el conjunt de la societat”

Un paper fonamental. L’aporofòbia no sorgeix únicament d’actituds individuals, sinó que s’alimenta de narratives socials sobre èxit, mèrit o utilitat econòmica. Aquestes narratives tendeixen a valorar les persones segons la seva capacitat de produir o consumir, cosa que genera una mirada especialment dura cap a aquelles que queden fora d’aquests paràmetres. Així, la pobresa es pot percebre com un error moral, ignorant les trajectòries vitals i les desigualtats estructurals que hi ha al darrere.

Aquestes dinàmiques es reflecteixen tant en els discursos com en les pràctiques institucionals: en l’accés desigual als serveis, en sistemes educatius segmentats, en la representació de la pobresa als mitjans de comunicació o fins i tot en el llenguatge que utilitzem. No és el mateix parlar de persones “vulnerables” que tractar-les com si fossin una amenaça o una càrrega.

Els governs i les polítiques públiques també tenen un paper clau, tant de manera positiva com negativa. En alguns contextos, determinades mesures acaben criminalitzant la pobresa o expulsant-la de l’espai públic. És el cas, per exemple, d’Hongria, país d’origen de Borsi, on una ordenança estatal aprovada el 2018 va arribar a penalitzar el fet de viure o dormir a l’espai públic, transmetent un missatge molt clar sobre qui pertany i qui queda fora.

Aquest tipus de dinàmiques no són aïllades. S’observen en diferents parts del món a través de processos de segregació espacial o del que s’anomena “arquitectura antipobra”: dissenys urbans, barreres físiques o mobiliari pensats per limitar la presència de persones vulnerables a l’espai públic, així com perifèries que concentren exclusió.

El Brasil, país d’origen de Comim, constitueix un altre cas significatiu. No és casualitat que sigui un dels països on més s’ha reflexionat sobre aporofòbia. Les profundes desigualtats històriques han donat lloc a estructures i institucions que han consolidat espais específics d’exclusió, com les faveles, on la pobresa no només implica marginació social, sinó també estigmatització territorial i fins i tot criminalització. En aquests contextos, la pobresa deixa de percebre’s com una qüestió social i passa a tractar-se com una amenaça que cal mantenir allunyada de determinats espais.

A més, el context actual pot intensificar aquestes dinàmiques. L’augment del cost de la vida, la precarietat laboral, la crisi de l’habitatge o l’impacte del canvi climàtic poden ampliar les bretxes socials i generar societats més fragmentades si no s’aborden adequadament.

Per això, no n’hi ha prou amb apel·lar a l’empatia individual. Cal revisar discursos, polítiques públiques, formes de comunicació i dinàmiques institucionals. Perquè, en el fons, l’aporofòbia no parla només de pobresa, sinó del tipus de societat que considerem acceptable.

“No n’hi ha prou amb promoure empatia individual: cal revisar polítiques, institucions i discursos”

Les universitats tenen, en general, una gran responsabilitat: en primer lloc, investigar i propiciar el debat sobre aquest tema, ja que l’organització de les societats, incloent-hi el funcionament de les seves institucions i la formulació de polítiques socials, està profundament influïda per l’aporofòbia. Es tracta d’una qüestió que, igual que el gènere o el racisme, no pot ser ignorada per les ciències socials i humanes.

En el cas de les institucions jesuïtes, la identitat i missió de les quals estan compromeses amb les persones que més pateixen a la societat i amb aquelles en situació de pobresa, aquest tema adquireix una rellevància encara més gran, ja que passa a formar part dels objectius i propòsits que orienten la nostra tasca.

Per això, tant les universitats en general com les institucions jesuïtes han d’assumir un compromís amb accions concretes que contribueixin a reduir l’aporofòbia, no només dins dels seus entorns acadèmics, sinó també cap a l’exterior, com a expressió de la seva missió pública.

El Congrés Internacional d’Aporofòbia n’és un exemple clar. Des dels seus inicis, no s’ha concebut com un encontre acadèmic convencional, sinó com un espai de diàleg entre l’acadèmia i les organitzacions socials, amb una clara vocació d’impacte.

Aquests congressos han aconseguit implicar nombrosos acadèmics de diferents àrees d’IQS i del conjunt de la URL. S’han consolidat com una iniciativa singular, fruit de la col·laboració entre IQS, la Fundació Pere Tarrés, Blanquerna, ESADE, La Salle, l’Institut Borja de Bioètica, Vidal i Barraquer i ESDI, així com d’organitzacions socials de gran rellevància com Arrels, Càritas, ASSÍS, Cristianisme i Justícia, Jesuïtes Social i la Fundació “la Caixa”.

Des dels seus orígens, el congrés té un ADN profundament compromès amb la realitat social. En aquesta mateixa línia, destaca la creació de l’Observatori d’Aporofòbia (AporoLAB), impulsat per IQS-URL en col·laboració amb la Fundació “la Caixa”. Aquest projecte compta amb la participació de la Dra. Pilar Muro, doctora en Psicologia, i té com a objectiu avançar en la generació d’estadístiques a escala nacional sobre aporofòbia, alhora que n’estudia les causes i dinàmiques des d’una perspectiva interdisciplinària, generant indicadors i anàlisis comparables i contribuint al debat públic i al disseny de polítiques basades en l’evidència.

“El congrés té un ADN profundament compromès amb la realitat social”

El principal aprenentatge és que l’abast dels debats sobre aporofòbia és extraordinàriament ampli. No es tracta únicament d’un camp interdisciplinari —que ho és, i de manera notable, abastant des de l’economia i l’estadística fins a la salut, l’educació, el dret, el treball social, la psicologia i la filosofia—, sinó que, sobretot, té la capacitat d’inspirar accions molt concretes que interessen no només a l’acadèmia i a les organitzacions socials, sinó també al sector públic i al món empresarial.

Aquesta dimensió aplicada de l’aporofòbia ha emergit de manera clara i consistent al llarg de tots els congressos.

De la mateixa manera, s’ha generat un volum creixent de coneixement conceptual i reflexiu que pot orientar polítiques públiques i contribuir a sensibilitzar la ciutadania.

En definitiva, l’aporofòbia és una forma de discriminació amb implicacions socials profundes i de llarg abast, i el seu estudi, cada vegada més, ens interpel·la a totes i tots.

Aquesta quarta edició serà especial per moltes raons. Una és la presentació de la primera enquesta d’indicadors nacionals d’aporofòbia, juntament amb un mapa de l’aporofòbia a Espanya. Es tracta del primer resultat de la recerca que desenvolupem a AporoLAB, amb el suport de la Fundació “la Caixa” i d’IQS, que analitzarà un ampli conjunt de mesures d’aporofòbia i la seva relació amb aspectes clau de la política social a Espanya.

La generació d’aquesta evidència és especialment necessària, atesa l’elevada infranotificació de l’aporofòbia en les dades oficials, particularment quan s’aborda des de la perspectiva dels delictes d’odi.

A més, aquesta edició consolidarà la xarxa d’investigadors en aporofòbia, AporoNET, com un espai de trobada per a totes aquelles persones interessades no només en l’estudi del fenomen, sinó també en la recerca de solucions reals en tots els seus nivells.

 “Mesurar l’aporofòbia és un pas clau per poder abordar-la de manera efectiva”

Que l’aporofòbia no parla només de les persones pobres; també parla de qui no ho és i de com reaccionen davant la vulnerabilitat, l’exclusió o la desigualtat.

De vegades pensem que la pobresa és únicament un problema econòmic, quan en realitat també té una dimensió profundament social i relacional. La manera com una societat mira, tracta o jutja les persones en situació de vulnerabilitat diu molt dels seus valors col·lectius. Per això, combatre l’aporofòbia no consisteix només a ajudar qui té menys recursos, sinó també a qüestionar prejudicis, incomoditats i discursos que sovint hem normalitzat sense adonar-nos-en. En el fons, es tracta de construir una societat més justa, més cohesionada i més humana.

Probablement no hi ha millor espai per iniciar aquesta reflexió crítica i honesta que la universitat: un lloc on encara és possible qüestionar narratives establertes, connectar coneixement amb compromís social i formar persones, a més de professionals.

“Construir una societat més justa implica revisar també les nostres pròpies mirades”