A la quarta edició de l’espai Veus amb impacte, en què entrevistem membres de la comunitat que contribueixen a transformar la societat, conversem amb Hugo Monasterio, estudiant del màster en Enginyeria Química d’IQS. El seu Treball Final de Màster (TFM), desenvolupat en col·laboració amb la Unitat de Responsabilitat Social Universitària d’IQS Metges Sense Fronteres, combina l’enginyeria d’adsorció de gasos i l’energia solar per millorar l’accés a l’oxigen mèdic en contextos sanitaris amb recursos limitats.
“Construir un pou d’oxigen és passar de la dependència al subministrament local”
VEUS AMB IMPACTE I Entrevista a Hugo Monasterio
A l’entrevista, Monasterio detalla els reptes tècnics, metodològics i humans del seu projecte, la rellevància d’aplicar l’Aprenentatge-Servei (ApS) en l’enginyeria i com aquesta experiència ha transformat la seva pròpia visió sobre la professió.
1. Què et va portar a centrar el teu treball de màster en l’accés a l’oxigen en contextos sanitaris amb recursos limitats?
He cursat tant el grau com el màster a IQS, una universitat que es defineix a través de tres paraules: persona, ciència i empresa. Quan va arribar el moment de pensar en el meu Treball Final de Màster, vaig voler reunir aquestes tres dimensions en un projecte amb una base científica i d’enginyeria, però que també pogués respondre a una necessitat social.
A través del Màster en Enginyeria Química vam conèixer la Unitat de Responsabilitat Social Universitària i la possibilitat de desenvolupar un TFM amb impacte social. Quan va sorgir l’oportunitat de plantejar un treball relacionat amb Metges Sense Fronteres, em va semblar una forma molt interessant d’aplicar coneixements estudiats durant el màster, com els processos d’adsorció de gasos, a un problema real.
En començar a informar-me, vaig descobrir que en molts hospitals rurals, zones aïllades o contextos humanitaris, l’accés a l’oxigen depèn de cilindres, camions, combustible i carreteres. Em va cridar molt l’atenció que l’oxigen sigui present a l’aire que ens envolta i, així i tot, fer-lo arribar a un pacient pugui dependre d’una cadena logística tan complexa.
El Dr. Rafael González Olmos, responsable del Grup GESPA i professor que em guia en el projecte, m’està ajudant a transformar aquesta idea general en una proposta amb una base tècnica i un abast realista.
2. En quin moment vas connectar aquest projecte amb un propòsit més social o humà?
El propòsit social va estar present des del moment d’escollir el projecte, perquè buscava que tingués una utilitat que anés més enllà de completar el màster. Tanmateix, es va fer molt més concret quan vaig començar a conèixer millor el problema de l’accés a l’oxigen.
Al principi pensava sobretot en qüestions tècniques: quant oxigen es podria produir, quanta energia seria necessària o com podria funcionar el sistema. Després entens que darrere d’aquestes preguntes pot haver-hi un hospital sense un subministrament estable o un pacient que necessita oxigen en aquell moment.
Les converses amb la Unitat de Responsabilitat Social Universitària també han estat importants. Paulo Milanesio, que va formar part de Metges Sense Fronteres, de la mà de la Dra. Núria Agulló Chaler, m’han ajudat a entendre que el primer pas no és dissenyar directament una solució, sinó escoltar aquells que coneixen aquests contextos, assessorant-me i connectant-me amb els professionals adequats.
“El primer pas no és dissenyar una solució, sinó escoltar aquells que coneixen aquests contextos»
3. El projecte es desenvolupa en el marc d’una iniciativa vinculada a l’Aprenentatge-Servei (ApS) a l’IQS. Com has viscut aquesta forma d’aprendre integrant coneixement acadèmic i compromís social?
El projecte encara està en una fase inicial, però ja veig que és una forma diferent d’aprendre. En una assignatura, normalment reps un problema definit, amb dades i objectius. Aquí hem de començar per entendre el problema real i decidir quina part podem estudiar de manera rigorosa en un TFM.
No es tracta només d’aplicar una fórmula o fer una simulació, sinó de preguntar-se si el treball pot ser útil i en quines condicions tindria sentit.
També és important poder comptar amb perspectives diferents. El Dr. Rafael González Olmos aporta l’orientació acadèmica i tècnica, mentre que Paulo Milanesio i el contacte amb Metges Sense Fronteres aporten la visió social i la connexió amb l’Aprenentatge-Servei. Això fa que el projecte tingui una motivació diferent i que no donem per fet que la nostra primera idea sigui necessàriament la millor.
4. Més enllà del repte tècnic, què t’ha aportat aquesta experiència a nivell personal?
Tot i que encara estem donant forma al projecte, aquesta experiència ja m’ha obligat a sortir del que coneixia.
Una experiència especialment important va ser poder presentar el projecte a Falling Walls Lab Barcelona. Haver d’explicar en pocs minuts un problema complex davant d’un públic molt divers em va obligar a deixar de banda molts tecnicismes i a centrar-me en la idea principal: per què l’accés a l’oxigen continua sent un problema i què podria aportar una solució d’aquest tipus.
També estic aprenent a escoltar més i a acceptar que el projecte pot canviar respecte a la idea inicial. Al principi pots imaginar una solució molt ambiciosa, però després has de valorar què necessita realment l’organització, què es pot estudiar amb els recursos disponibles i què és realista desenvolupar durant un TFM.
Personalment, m’està ajudant a pensar amb més claredat quin tipus de projectes m’agradaria impulsar en el futur: projectes amb una base tècnica sòlida, però connectats amb problemes i necessitats concretes.
“Aquesta experiència m’ha obligat a deixar els tecnicismes i a centrar-me en la idea principal: per què l’accés a l’oxigen continua sent un problema”
5. El teu projecte combina tecnologia PSA amb energia solar. Des d’una perspectiva no tècnica, per què creus que aquest enfocament és especialment rellevant en aquests contextos?
Perquè utilitza dos recursos disponibles en molts llocs: l’aire i la llum solar.
De manera senzilla, la tecnologia PSA pren l’aire de l’entorn i separa l’oxigen de la resta dels seus components. La idea és estudiar com alimentar aquest procés amb energia solar per produir oxigen a prop de l’hospital que el necessita.
Això podria ser útil on l’electricitat és inestable o transportar cilindres resulta difícil i costós. Encara s’han d’estudiar aspectes com l’emmagatzematge, el manteniment i la continuïtat del subministrament, però precisament volem analitzar en quines condicions podria tenir sentit aquest enfocament.
6. Quin ha estat el principal repte durant el desenvolupament del projecte i com l’has afrontat?
Com que el projecte encara està començant, el principal repte és definir bé el seu abast. Hi ha moltes línies possibles: estudiar la producció d’oxigen, la seva integració amb l’energia solar, l’emmagatzematge, les diferents localitzacions o les necessitats dels hospitals.
No ho podem abastar tot en un únic TFM. Per això, ara estem intentant identificar quines preguntes podem respondre de manera seriosa amb el temps, les dades i les eines disponibles. L’objectiu és trobar un equilibri entre el que és interessant, el que és útil i allò que realment podem desenvolupar.
“Un bon disseny no hauria de ser únicament el que obté millors resultats sobre el paper, sinó el que aporta valor en el context real”
7. Com ha influït aquesta experiència en la teva manera d’entendre l’enginyeria i el seu impacte en la societat?
Aquesta experiència m’està ajudant a entendre que l’enginyeria no consisteix només a aconseguir que una tecnologia funcioni. També cal preguntar-se on s’utilitzarà, qui haurà d’operar-la, quant costarà mantenir-la i si respon a una necessitat real, entre moltes altres qüestions.
Durant els estudis ens centrem molt a resoldre problemes tècnics, cosa que és fonamental. Però en traslladar aquests coneixements a una situació real, apareixen altres factors que també condicionen la solució.
Un bon disseny no hauria de ser únicament el que obté millors resultats sobre el paper, sinó el que aporta valor en el context per al qual ha estat pensat.
8. Des de la teva experiència, quin paper creus que han de tenir els enginyers i enginyeres davant de reptes globals com l’accés a la salut o la sostenibilitat?
Els enginyers podem analitzar problemes, estudiar com s’utilitzen els recursos i ajudar a transformar una necessitat en una solució que pugui portar-se a la pràctica. Però no ho podem fer sols ni únicament des d’una perspectiva tècnica.
Necessitem treballar amb professionals sanitaris, organitzacions que coneguin el terreny i persones que comprenguin les necessitats de cada entorn. El nostre paper no és arribar amb totes les respostes, sinó aportar els nostres coneixements dins d’equips amb perfils diferents.
9. Si haguessis d’explicar el teu projecte a algú sense coneixements tècnics, amb quina idea clau t’agradaria que es quedés?
Amb la idea de construir una cosa semblant a un “pou d’oxigen”. Quan una comunitat no té accés segur a l’aigua, la solució a llarg termini no consisteix només a enviar ampolles, sinó a construir un pou o un sistema que permeti obtenir-la a prop d’on es necessita.
Amb l’oxigen mèdic podem plantejar una lògica similar: passar de dependre del transport continu de cilindres o de sistemes de generació local que requereixen recursos crítics, com el combustible, a estudiar com produir-lo al mateix hospital utilitzant l’aire i l’energia solar.
“El nostre paper com a enginyers no és arribar amb totes les respostes, sinó aportar coneixement dins d’equips amb perfils diferents”
10. Quin impacte t’agradaria que el teu projecte, o solucions similars, pogués tenir en el futur?
M’agradaria que el projecte permetés obtenir conclusions útils i realistes: saber on podria tenir sentit instal·lar un sistema d’aquest tipus i com s’hauria de combinar la producció amb l’emmagatzematge d’oxigen o d’energia.
També m’agradaria que servís com una petita base per continuar estudiant la idea des d’IQS, des d’alguna organització o mitjançant futures col·laboracions. Un TFM no pot resoldre per si sol un problema tan ampli, però sí que pot ajudar a formular millor les preguntes i avançar en una direcció concreta.
A llarg termini, seria molt satisfactori que solucions similars ajudessin a fer que hospitals rurals, centres aïllats o instal·lacions d’emergència depenguessin menys de subministraments externs i tinguessin un accés més estable a l’oxigen.